Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Història

"L'únic deure que tenim amb la història és reescriure-la." - Oscar Wilde

Els primers indrets esmentats del municipi apareixen en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell (datada el 819 inicialment, datació discutida avui en dia), són Tavascan (Tabascanni) i els dos Boldissos (Buslis superiore atque subteriore). La primera menció completa de tots els pobles que formen el municipi és a l'acta de consagració de l'església de Sant Martí de Cardós del 1145.

Durant l'època medieval tots aquests territoris van estar sotmesos a la influència dels comtes de Pallars, fins que l'any 1488 el rei Ferran II donà el Pallars al comte de Cardona Joan Ramon Folch I, elevant la categoria del Pallars a marquesat i la dels Cardona a ducat. El marquesat de Pallars estigué organitzat administrativament en sis quarters. L'actual municipi de Lladorre formava part del Quarter de Cardós.

Posteriorment, els ducs de Cardona s'uniren matrimonialment amb la noblesa castellana, fins que al segle XVII el senyoriu acabà essent incorporat al ducat de Medinaceli.

Al Pallars amb el pas dels anys es donaren dos elements diferenciadors i transcendents respecte a la resta de Catalunya. Per un costat, l'existència de franc alou (béns immobles pels quals no s'havia de donar cap renda o fer cap servei personal a un senyor superior) i per l'altre, la persistència del sistema comunal d'explotació de les muntanyes i els boscos, de manera que la major part del qual era controlat per les comunitats.

Les Corts a Cadis van aprovar el 1812 la primera Constitució espanyola, que entre altres coses va configurar una nova divisió administrativa, aprovant la constitució de les províncies i els municipis. Abans d'això, el decret de 6 d'agost de 1811, va posar fi al règim senyorial i els ens locals existents van ser reconeguts. Així Boldís, Lladorre, Lleret i Tavascan van assolir la categoria d'entitat municipal. Aquests ajuntaments es mantingueren fins a l'aprovació de la Llei de 8 de gener de 1845 d'Organització i Atribucions dels Ajuntaments, que es fonamentava en un principi intervencionista del govern en els assumptes municipals. Aquesta llei tenia la voluntat de repercutir en la configuració del mapa municipal mitjançant la supressió de municipis petits. Establia que només es conservarien els municipis existents amb més de 30 focs/cases (aproximadament 150 habitants). Els ajuntaments de menys veïns havien d'agregar-se a altres o formà, reunint-se entre si, de nous.

Els expedients instruïts d'agregacions, creació i supressió d'ens locals van ser publicats al BOP del 17 de febrer de 1847. Segons Pascual Madoz, Aineto comptava amb 9 cases (40 ànimes), Boldís Jussà amb 26 cases (154 ànimes que inclouen les de Boldís Sobirà), Boldís Sobirà amb 8 cases, Lladorre amb 30 cases (227 ànimes), Lleret amb 9 cases (101 ànimes) i Tavascan amb 40 cases (355 ànimes). Per tant, el nucli més important era Tavascan, que es convertí en la capital del municipi del mateix nom.

La situació geogràfica de Tavascan dificultava la comunicació amb la resta de nuclis del municipi, de manera que els regidors de Lladorre, Boldís i Lleret aniran forçant el trasllat de l'Ajuntament a Lladorre. Finalment, es produirà el canvi, en data desconeguda, a situar entre 1877 i 1887.

En paral·lel la població anà descendint:

· L'any 1857 es comptava al municipi un total de 780 h. ;
· Xifra que assolí el seu màxim l'any 1860 amb 798 h. ;

A partir d'aquí el descens fou continu:

· 718 h. l'any 1900;
· 517 h. el 1940;

La pèrdua se sostingué:

· 401 h. registrats el 1950;
· 251 h. el 1970;
· Assolint el mínim històric l'any 1981 amb 183 h. residint al municipi;

La xifra anà recuperant-se incrementant fins a estabilitzar-se els darrers anys al voltant de la xifra de 254 h. l'any 2022.

Aquesta pèrdua de població des de la segona meitat del XIX fou motivada per la crisi del model d'agricultura de subsistència i per les conseqüències econòmiques que va tenir per a molts veïns la desamortització de Madoz, tot plegat, agreujat per les males collites dels anys 1887 i 1897. El procés emigratori s'incrementarà fortament al segle XX, especialment a la dècada del seixanta a causa de la industrialització accelerada de l'àrea metropolitana barcelonesa en contraposició a les escasses possibilitats que oferia la vida rural en l'alta muntanya. L'impacte poblacional de la construcció de les centrals hidroelèctriques (centenars de treballadors s'instal·laren provisionalment a la vall de Cardós als anys seixanta i setanta) no és visible en els padrons d'habitants, ja que els treballadors continuaven empadronats als seus municipis respectius; i un cop finalitzades les obres, només un molt petit percentatge romangué a la zona. L'estabilització poblacional actual s'explica per l'oferta laboral de les diferents infraestructures turístiques, com per exemple, l'Estació d'Esquí de la Pleta del Prat.